Maria Victoria Secall: Obra, Poesia, Recitals, Musica


		Petit tast de poemes
	· EL FRÀGIL GEST (L'indesxifrable codi, 1998) · COM UNA AU TRAVESSA EL CEL I NO L'ESTRIPA · L’INDESXIFRABLE CODI DE L'ESCUMA (L'indesxifrable codi,1998) · MELANGIA (Heliografia, 1999) · CÒNCAVES EMPREMTES (Heliografia, 1999) · AIGÜES SOMES (L'indesxifrable codi, 1998) · EL SANGLOT DOLÇ (L'indesxifrable codi, 1998) · LA MOLSA DE L'HIVERN (L'indesxifrable codi, 1998) · BELLÍSSIM SOTRAC (Heliografia, 1999) · FA FRED I POR (Pluges, andròmines i algues, inèdit 1998)


		EL FRÀGIL GEST Del poemari "L'indesxifrable codi" (1998), imatge: Teresa de la Fuente

		Trist i indolent el rastre de la pluja llisca el seu traç a les tiges altives. Pètals efímers, immòbils, a l’instant que la tarda tomba, esquitllada, el xamfrà, tremolen com els dits que acaricien l’amic i cerquen el seu déu, suspès del fràgil gest.


		COM UNA AU TRAVESSA EL CEL I NO L'ESTRIPA imatge: Maria Victòria Secall

		Travessa'm com una au travessa el cel i no l'estripa, el solca, l'embelleix. És el seu lloc. Assabenta't de mi com l'aigua sap tots els racons del llit del riu. Estima'm com jo t'estim. Respecta'm com la pell respecta el cos de qui embolica i no dejecta ni una rua ni un desig, elàstica i bellíssima, nua. Així t'estimaré jo, així et travessaré jo, així m'assabentaré de tu, jo.


		L’INDESXIFRABLE CODI DE L'ESCUMA Del poemari "L'indesxifrable codi" (1998)

		Deixo el cor al vaivereig del mar obert. L’indesxifrable codi de l’escuma m’escriu paraules d’amor que mai s’han dit. Escolto el bramul del desig que romp contra la roca i em sagna el pit.


		MELANGIA Del poemari "Heliografia" (1999) imatge: Teresa de la Fuente

		Banyat de sol, el matí de tardor carrega de melangia la buidor d’un espai clos de l’ànima que ja no ens pertany i resta pres per sempre de l’enyor, sense cap esperança de conhort.



		CÒNCAVES EMPREMTES Fragment, del poemari "Heliografia" (1999)

		No podria precisar com va estar però em sé un espai de còncaves emprentes, com estralls d’un esclat, imperceptible, oxidacions i adherències a les parets del pensament, un buit al pit, on creia haver-hi un igni cor.


		AIGÜES SOMES Del poemari "L'indesxifrable codi" (1998) imatge: Teresa de la Fuente

		Aigües somes em conviden a beure'm tota la mar. Trista de dolça metzina és aquí on venc a sanar Ferida per la melangia, aigües somes, aigües nítides, sedejo de reposar.


		EL SANGLOT DOLÇ Del poemari "L'indesxifrable codi" (1998)

		El sanglot dolç del teu cos obre cingles al meu que és desclòs. Hi fa brollar un cabal roig com el foc. Un horitzó rodó, com un ressò d'un destre còdol trencant l 'aigua, és tot el món. Un tremolor concèntric em romp el cor.


		LA MOLSA DE L'HIVERN Del poemari "L'indesxifrable codi" (1998)

		S'aferra la molsa de l 'hivern sobre la fusta , esquitllada del vent, al nord arrecerat, lluny de la fressa, com s'aferra el teu bes, joliu i poderós, a la galta tranquil·la, preservat del brogit de mirades altives.


		BELLÍSSIM SOTRAC Del poemari "Heliografia" (1999) imatge: Teresa de la Fuente

		En un únic batec ara podria fondre'm destil·lat el teu ventre d'un bellíssim sotrac. Acomplirem l'oracle: "Solcareu, units per tèbies humitats, un límit audaç, talment hissant-vos, el tors humà i amfibies les extremitats, cap un esclat candent, desproporcionat, com quan va néixer el caos"


		FA FRED I POR De : "Pluges, andròmines i algues" (inèdit, 1998) imatge: Marc Farré

		Fa fred i por. Quatre solituds espatllen la roda. Feréstegues evidències assassinen la llum. gemega la tempesta , excessiva. La veu em surt del solc, farcida d'heura, s'enfila pel congost, rosega queixes Els peixos , mal ferits, alcen el vol. Seca i ferida, s'esmola la gola. Cauen les paraules en mig d'una teranyina. Un polsim infinit em clou el dol. Amarades parpelles fan bassals de plors. Veig partir una vida i no hi trobo consol. Negra la sang consolida un abisme. El trist lliscar dels núvols cap a la por perpetua un neguit imprecís, sense nom, ni culpable? - Una altra dona morta! Hi és la possibilitat. Esgarrifa. Em trasbalsa la dona morta i l'home viu, com un mutilat, un estrany, el botxí. Necessito pensar en els teus ulls, però tinc por de mirar-te al fons del tot, no fos que ens traís un inexorable destí tràgic, soterrat, més enllà de tots dos. Em cal fer un inventari d'hores vives i afeccions. Tornar a ser, junts, sensibles a un bri d'herba, a l'olor de la terra al capvespre, quan plou. M'escarrasso a entendre els portaveus, allò que diuen a les noticies, però no em duu enlloc, continuo tremolant. Tinc un buit aspre i agre, una indefensió negra, com un roc de basalt. Sento la por. Res no és nostre. Només l'instant que dura una mirada i ho podem retenir a la memòria del cos. Voldria l'abolició de les morts provocades i els exèrcits. El filferro de trinxera torna infinit, fa massa separacions, s'enreda als turmells massa sovint, esquinça la pell de l'esperança. Ragen gotes de sang negra, fins a l'aigüera . Un soroll fosc, de badall gegant, malmena la nit. Encara no he aturat de tremolar. Alguns homes tenen insomni, moltes nits sense dormir, massa ambrosia. Ningú no els atura! Recorden que hi ha pistoles i ganivets per defensar-se dels malsons, per conquerir els tresors d'altri. No cerquen el sentit del buit, que varen omplir amb les armes. El filferro de la trinxera els escanya. Ja hi són dintre. Un corcó els hi mormola traïcions, s'estavellen les pupil·les contra el vaixell de la ira. Han assassinat una altra dona. Tots ens trobem al cap corones d'espines i vergonya. Fa fred i por.